Bicicletes públiques sí, però...

Hem assistit a les I Jornades de la Bicicleta Pública, celebrades el 29 i 30 de novembre a Barcelona, organitzades per ConBici i patrocinades per l’IDAE (Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía), l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat catalana (http://www.bicicletapublica.org/).
La participació ha estat realment sorprenent: més de 200 inscripcions! Hem conegut diferents sistemes de bicicleta pública d’Espanya i d’Europa: el famós Bicing de Barcelona, però també els de Lyon, Londres, Sevilla, Burgos, Vitòria-Gasteiz, Pamplona o Terrassa. Ara per ara, a l’estat espanyol hi ha 34 sistemes en marxa, de lloguer o gratuïts, manuals o automàtics...en total, 6500 bicicletes públiques!
A banda, les empreses del sector han aprofitat les jornades per fer publicitat dels seus sistemes i productes, especialment Clear Channel i JCDecaux (les més grans, que operen a Barcelona i Sevilla respectivament), però també ITCL (Castelló, Burgos, St. Vicent del Raspeig), Cemusa (Pamplona) o Domoblue (Albacete).

Les conclusions que hem tret de les jornades són:
1- la bicicleta té, hui en dia, un estatus que no havia tingut mai a Espanya: apareix en la publicitat, s’inverteix més diners i, sobretot, té més usuaris. Però cal ser prudents: hi ha molta política de farol, la bicicleta està de moda.
2- Per a canviar el model de transport de les ciutats, no és prou ficar bicicletes públiques al carrer. Cal planificar i dissenyar una política integral que promocione la bicicleta i el transport públic i que, simultàniament, aplique limitacions al cotxe (aspecte fonamental, però quasi sempre oblidat pels polítics).
3- Les bicis públiques no suposen la normalització de la bicicleta a les ciutats, perquè aquest és un mitjà essencialment privat. Poden haver bicicletes, però si no hi ha altres condicions favorables (normativa, promoció, infrastructures), les pautes de mobilitat no canviaran.
4- La bicicleta no pot perjudicar el vianant. A Barcelona moltes bicis públiques circulen per damunt de la vorera (quasi sempre són espontanis, gent que no pedaleja habitualment) i això provoca un conflicte real amb els vianants i perjudica la imatge social de la bicicleta com un transport seriós.
5- Els sistemes automàtics de bicicleta pública són caríssims: el cost mitjà està entre 1500 i 4000 €/bici/any. El Bicing de Barcelona té un cost que iguala la inversió prevista per a tota Catalunya en el Pla Director de la Bicicleta.

A Castelló, implantar el BiciCas costarà 2105,6 €/bicicleta el primer any, segons les previsions municipals (255.843 € d’implantació més 60.000 € de manteniment anual, per a 150 bicicletes). El resultat està per vore, però la falta d’altres condicions necessàries no permet ser massa optimista...